Teoria de James-Lange

La Teoria de James-Lange es basa en la proposada per William James en un article publicat el 1884 dient que les experiències emocionals són causades principalment per canvis físics,^[1] refrendada pel psicòleg danès Carl Lange que va publicar una teoria similar al mateix temps, de manera que es va conèixer com la "teoria de James-Lange". Aquesta teoria afirma: "Quan el cos produeix canvis fisiològics (experiències fisiològiques), sentim aquests canvis, que és l'emoció^[1] ".

Hi ha qui creu que les emocions motiven l'acció, que plorem perquè estem tristos i fugim perquè tenim por. La teoria de James-Lange dóna la interpretació oposada: l'estimulació desencadena l'activitat en el sistema nerviós autònom, donant lloc a canvis en l'estat fisiològic, i les respostes fisiològiques condueixen a emocions.^[1]

Alguns experiments donen suport a aquesta teoria a través de la hipòtesi de retroalimentació facial, com ara manipular artificialment l'expressió del subjecte per demanar-li que mossegui un bolígraf o utilitzar els seus llavis per evitar que el bolígraf caigui. El primer se sentirà més agradable, perquè mossegar la ploma fa que la gent sembli "riure". Al contrari, a aquests últims se'ls demana que tanquin la boca i mostrin emocions relatives.^[2][3].Aquests experiments també s'utilitzen en teràpies com la risoteràpia i la dansa.

Al voltant de 1953, la teoria de James-Lange va ser abandonada per la psicologia dominant.^[4] Els crítics argumenten que molts dels canvis físics que James enumera són respostes d'estrès biològic general i que aquestes respostes no tenen una correspondència un a un amb diferents emocions.^[5] Altres crítics suggereixen que les emocions poden ocórrer més ràpidament que els canvis físics. Només es necessita 1/10 de segon perquè la gent se senti enfadada, però el sistema nerviós triga un segon complet a disparar les glàndules i alliberar hormones al torrent sanguini. Per tant, les respostes biològiques només reforcen els sentiments, no els creen.^[6]