Sogdià (llengua)
| Epònim | Sogdiana  |
|---|---|
| Tipus | llengua, llengua antiga i llengua morta |
| Ús | |
| Parlants nadius | 0 |
| Estat | Sogdiana, República Popular de la Xina, República Socialista Soviètica de l'Uzbekistan i República Socialista Soviètica del Tadjikistan |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües indoiranianes llengües iràniques llengües iràniques orientals | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet sogdià, alfabet siríac i alfabet maniqueu |
| Codis | |
| ISO 639-2 | sog |
| ISO 639-3 | sog |
| Glottolog | sogd1245 |
| IETF | sog |
El sogdià fou una destacada llengua irànica, pròpia dels sogdians, que es parlà majoritàriament a Sogdiana (actual est d'Uzbekistan, oest de Tajikistan i petites parts de Kazakhstan, Turkmenistan i Kirguizstan) entre els segles VI aC i XI dC. Esdevingué la lingua franca de la ruta de la seda a Àsia Central durant la dinastia xinesa Tang (aproximadament al segle VII dC). El sogdià s'escrivia amb tres alfabets: sogdià, maniqueu i siriac.[1] La majoria d'escrits en sogdià es van trobar a inicis del segle XX a Turfan i Dunhuang (Xina), si bé s'han trobat altres inscripcions i documents a Mongòlia (Karabalgasun), Kazakhstan (Kultobe)[2] o a Tadjikistan (Mont Mugh).[3] Actualment, el sogdià es considera una llengua morta, si bé té un descendent en l'idioma yaghnobi (de vegades anomenat també neo-sogdià), que encara és parlat per uns quants milers de persones de l'ètnia yaghnob, a Tadjikistan.[1][2]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 «SOGDIAN LANGUAGE i. Description» (en anglès). Encyclopædia Iranica.
- ↑ 2,0 2,1 «Sogdian Language and Its Scripts» (en anglès). Smithsonian Institution.
- ↑ «Fortress on Mug Mountain» (en anglès). Visit Central Asia.