Senyoria de Breda

La senyoria de Breda fou una jurisdicció feudal immediata del Sacre Imperi Romanogermànic creada per l'emperador al segle xi amb centre a la ciutat de Breda. És esmentada com a senyoria o com a baronia. El primer senyor conegut fou Enric I de Brunesheim (1080-1125). La família Brunesheim va governar el territori amb el seu fill Gerard Arnulf (fill mort el 1152), Godofreu I (fill mort el 1161), Enric II (germà mort el 1192), Godofreu II (fill mort el 1216), Enric III (germà mort el 1221), Godofreu III (fill, mort el 1227), Enric IV (fill mort el 1254) i Enric V (fill mort el 1268) a la mort del qual la seva germana Isabel el va succeir i el mateix any es va casar amb Arnold de Leuven-Gaasbeek que va governar dins 1287. El 1252 la ciutat de Breda va obtenir carta municipal. La successió va passar per via femenina als Gaveren, senyors de Liedekerke, i el 1327 Adelaida de Gaveren va vendre Breda al duc Joan III de Brabant que en va donar l'usdefruit vitalici a Guillem de Duivenvoorde (1339-1353). El 1350 el feu fou revenut a Joan II de la família dels Polanen de Wassenaar (mort el 1377). Posteriorment l'herència va arribar (1394) a Joana de Polanen (de la casa de Wassenar) que el 1403 es va casar amb Engelbert I de Nassau (1370–1442) que va adquirir així el comtat. Com a part dels dominis de Nassau, Breda fou governada per Guillem I d'Orange-Nassau (1533–1584), stadtholder d'Holanda, Zelanda i Utrecht, cap de la revolta nacional contra els espanyols. El comtat de Breda va romandre unida a la Casa d'Orange-Nassau fins al 1795 quan fou ocupada pels revolucionaris francesos i el comtat abolit.