Pseudohistòria

La Pseudohistòria és una branca de la pseudociència caracteritzada per estudis que es presenten com a treballs d'història però que, en realitat, no segueixen pas les convencions i normes historiogràfiques ni tampoc el mètode científic.^[1] Generalment, es classifiquen com a pseudohistòria estudis que defensen idees controvertides que es basen en especulacions amb proves no gaire fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de tipus polític, nacional o religiós.^[1]

Quan una obra té un propòsit polític, religiós o ideològic manifest sense caire objectiu, pot ser un símptoma de pseudohistòria, tot i que roman difícil distingir in historiografia oficial biaixada i pseudohistòria. Qualsevol estudi historiogràfic té un tamís subjectiu quasi inevitable, però el pseudohistòriadors rebutgen el mètode científic.^[2]

En la seva obra The Occult Roots of Nazism («Els arrels ocultistes del nazisme») (1985), l'historiador Nicholas Goodrick-Clarke hi estudia l'ariosofia, un moviment esotèric i ocultista molt viu a Alemanya i Àustria, durant el període 1890-1930. Les idees de l'arisosofia semblaven a les del nazisme en qüestions cabdals com ara el racisme. Tanmateix, els únics casos reals d'influència de l'ariosofia en el moviment nazi que Goodrick-Clarke considera provats són els de Rudolf von Sebottendorf i la Societat Thule i el de Karl Maria Wiligut.

Goodrick-Clarke descriu com la mitologia pseudohistòrica vigent sobre un suposat ocultisme nazi es basa en una pura i simple exageració de l'impacte de la Societat Thule i d'altres de semblants durant el Tercer Reich. Ací entra la definició de «criptohistòria»: basar les explicacions en l'actuació d'una mena d'agent que s'ha mantingut ocult als estudiosos que, anteriorment, han investigat el tema.^[3] A l'«Apèndix E» del seu llibre The Occult Roots of Nazism Goodrick-Clarke diu que se sol tractar «d'obres sensacionalistes, no basades en investigació, que presenten sempre en comú la ignorància de les fonts primàries i la repetició d'afirmacions incorrectes per cada nouvingut al gènere fins que, així, ha arribat a haver-hi una abundant literatura, basada en «fets» espuris sobre la poderosa Societat Thule, els vincles dels nazis amb l'Orient i la iniciació de Hitler en l'ocultisme».^[4] La qual cosa es mostren els dos elements característics de la criptohistòria: ignoren les fonts primàries i repeteixen afirmacions incorrectes sense referenciar-les.

En un camp concret com és de la història de la ciència, Douglas Allchin^[5] enuncia aquestes característiques com a pròpies de la pseudohistòria:

• Presentar una visió romàntica de l'activitat científica, cosa que porta a caracteritzar els científics com a persones perfectes sense cap defecte ni mancança
• Centrar-se en grans descobertes dutes a terme individualment
• Caure en el mite de l'"Eureka"
• Estudiar només experiments "crucials"
• Mostrar una actitud determinista que faci creure en fets inevitables
• Recórrer a la retòrica de la confrontació entre veritat i ignorància
• No estudiar els errors
• Interpretació deficient de les proves
• Simplificació i idealització
• Conclusions amb biaix ideològic
• Acceptació acrítica de nous conceptes
• Errors de context per no tenir en compte tota una sèrie de qüestions socials o culturals, de contingències humanes, d'idees antecedents o d'idees alternatives.

• El llibre d'Immanuel Velikovsky Worlds in Collision.^[6]
• La historiografia castellanocentrista que veu els altres pobles històrics de la península ibèrica com a secundaris.^[7]
• La confusió deliberada o accidental, per part de la pseudohistòria espanyolista, dels conceptes Corona d'Aragó i Regne d'Aragó, sovint emprada per obviar el caràcter de monarquia composta de la Corona i com a argument per a la minimització o negació de l'existència del Principat de Catalunya com a entitat política en igualtat de condicions institucionals amb els altres regnes ibèrics d'aquesta (Aragó i València).^[1]
• Lluís Companys, d'afusellat pel nazisme, a ser acusat d'assassí, víctima de la pseudohistòria espanyolista.^[8]
• Les teories sobre Nova Cronologia enunciades per Anatoly Timofeevich Fomenko.^[9]
• El llibre d'Heribert Illig Phantom time hypothesis.^[10]
• El tema del Priorat de Sió tractat en obres com ara L'Enigma sagrat escrit per Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln, el qual presenta conjectures que Jesucrist podria haver-se casat amb Maria Magdalena, la qual, posteriorment, va establir-se a França on va donar origen a la nissaga dels reis merovingis.^[11]
• La negació de l'Holocaust, defensada per escriptors com ara David Irving en opinió del qual l'Holocaust no va existir o bé se n'ha exagerat la importància.^[12]
• El llibre de Gavin Menzies1421: The Year China Discovered the World segons el qual el 1421, mariners xinesos aconseguiren arribar a Amèrica.^[13]
• Les obres de David Barton i d'altres segons qui els Estats Units d'Amèrica es fundaren sobre la base del cristianisme.^{[14][15][16][17]}
• Algunes idees afrocentristes com ara els suposats contactes entre l'Àfrica i Amèrica en època precolombina^[18][19]
• Les teories del continent perdut de Lemúria.^[20]
• Els Protocols dels Savis de Sió, els pretesos estatuts d'una suposada organització jueva que pretenia dominar el món.^[21]
• La teoria de Les Dues Babilònies, segons la qual el catolicisme no és pas res més que una continuació del paganisme babilònic.^[22]
• La teoria vèneta segons la qual els habitants de l'Europa Central, la Itàlia del Nord i parts de Suïssa eren un poble de llengua proto-eslava anomenat venets, del qual els eslovens i els eslaus occidentals són els descendents directes.^[23]
• La Teoria de la Correlació d'Orió de Robert Bauval, que pretén que les tres piràmides del desert de Guiza representen el cinturó de la constel·lació d'Orió.^[24]
• El Blaverisme, que pretén presentar el valencià com una llengua romànica formada independentment del català.^[25]
• Les teories dels membres de l'Institut Nova Història, que defenen una teoria de la conspiració de la historiografia espanyola per robar protagonisme a gestes històriques de catalans. Atribueixen, entre d'altres, un origen català a Cristòfol Colom, Miguel de Cervantes, Miguel Servet, el Lazarillo de Tormes i fins i tot Leonardo da Vinci. La comunitat acadèmica no dona suport a aquestes teories.^[26][7]

• Goodrick-Clarke, Nicholas. The occult roots of Nazism : secret Aryan cults and their influence on Nazi ideology (en anglès). Nova edició 2019. Londres: Aquarian Press, 2019. ISBN 978-1-83860-185-0. 
• Velasco Gonzàlez, Alberto; Baydal Sala, Vicent. Pseudohistòria contra Catalunya: de l'espanyolisme a la Nova Història. Vic: Eumo, 2020. ISBN 978-84-9766-689-3.