Pedrís

El pedrís es defineix com un banc de pedra o d'obra, especialment quan es troba adossat a una paret.^[1] En una de les formes més típiques i simples el pedrís consistia en una simple pedra escairada de dimensions mitjanes.

La primera funció d'un pedrís és la de servir de seient. Hi ha pedrissos petits en els quals ben just hi pot seure una persona. I n'hi ha de molt grans amb capacitat per a moltes persones. La segona funció és la de servir de plataforma auxiliar per a pujar a cavall o desmuntar (amb els sinònims de marxapeu, cavalcador, descavalcador, muntador, pujador…). Els perses usaven pedres similars per al mateix servei.

En èpoques de carros i cavalleries i carrers petits, un pedrís fornia una certa protecció als vianants impedint que un carro s'arramblés massa a la paret. En molts casos els pedrissos tenien una funció decorativa a més de pràctica. Hi ha referències nombroses de pedrissos prou famosos com a punts de reunió social.

A l'estiu la gent s'asseia en un pedrís o ben a prop, gaudint de la fresca i de la conversa. També eren típiques les processons de visitants ocasionals, passavolants que anaven seguint els pedrissos més animats. El pedrís a una plaça major o a l'església sovint era o és el punt de confluència on els veïns bescanvien notícies.^[2] Aquesta idea es troba en la capçalera de la revista municipal de Begur, Es Pedrís Llarg.^[3]

• Pedrissos literaris: Carrera, Cinto. Actes du Colloque Jordi Pere Cerdà (en català, francès). Barcelona: L'Abadia de Montserrat, 2004, p. 458. ISBN 978-84-8415-586-7. 

• Pedrissos de la Vilella Alta (Priorat): Sabaté i Alentorn, Jaume. Onomàstica del poble i terme de la Vilella Alta. Institut d'Estudis Catalans, 2000, p.255. ISBN 978-84-7283-519-1. 

• Bladé i Desumvila, Artur. «Les estacions de l'any o varicions sobre el temps (III)». A: Obra completa: Cicle de la terra natal. Cossetània, 2006, p. 73. ISBN 9788497913195. 
• Espinàs, Josep M. «Un espai: el pedrís». Espais, pàg. 47-48.

Viccionari