José María Cos y Macho
Biografia | |
---|---|
Naixement | 6 agost 1838 Terán (Cantàbria) (en) |
Mort | 17 desembre 1919 (81 anys) Valladolid (Espanya) |
Sepultura | Catedral de Valladolid |
Cardenal prevere Santa Maria del Popolo | |
27 novembre 1911 – 17 desembre 1919 | |
Arquebisbe de Valladolid | |
18 abril 1901 – 17 desembre 1919 ← Antonio María Cascajares y Azara – Remigio Gandásegui y Gorrochátegui → Diòcesi: arquebisbat de Valladolid | |
3r Bisbe de Madrid-Alcalá | |
11 juliol 1892 – 18 abril 1901 ← Ciriaco María Sancha y Hervás – Victoriano Guisasola y Menéndez → Diòcesi: bisbat de Madrid-Alcalá | |
Arquebisbe de Santiago de Cuba | |
14 febrer 1889 – 11 juliol 1892 ← José María Martín de Herrera y de la Iglesia – Francisco Sáenz de Urturi y Crespo → Diòcesi: arquebisbat de Santiago de Cuba | |
Bisbe de Mondoñedo | |
10 juny 1886 – 14 febrer 1889 ← José Manuel Palacios y López – Manuel Fernández de Castro → Diòcesi: bisbat de Mondoñedo | |
Dades personals | |
Grup ètnic | Espanyols |
Religió | Catolicisme |
Formació | Universitat de Salamanca |
Activitat | |
Ocupació | bisbe catòlic (1886–), sacerdot catòlic (1862–) |
Ordenació sacerdotal en el ritu romà | setembre de 1862 |
Consagració | 12 de setembre de 1886 per Victoriano Guisasola y Rodríguez |
Proclamació cardenalícia | 27 de novembre de 1911 per Pius X Cardenal prevere de Santa Maria del Popolo |
Participà en | |
31 agost 1914 | Conclave de 1914 |
José María Cos y Macho (Terán, província de Santander, 6 d'agost de 1838 - Valladolid, 17 de desembre de 1919) fou un eclesiàstic, bisbe i cardenal càntabre.
Fou ordenat sacerdot el 1862, i el 1864 rebé els graus de llicenciat i de doctor en el seminari de Salamanca. Guanyà per oposició (1865) la canongia magistral d'Oviedo. Desenvolupà la secretaria de cambra del prelat Herrero Espinosa de los Monteros, i els seus mèrits el portaren a l'ardiaconat de Còrdova, que permutà pel lloc de mestre cabiscol a la catedral d'Oviedo. El 1886 fou consagrat bisbe de Mondoñedo.
Més tard, el 1890, fou elegit arquebisbe de Santiago de Cuba, i el 1892 se'l designà per a ocupar la mitra de la diòcesi d'Alcalá de Henares, que desenvolupà fins al 1901, any que fou proposat per a l'arquebisbat de Valladolid.
Com a home de talent, eloqüent, laboriós i pietós deixà bons records del seu pas en totes les diòcesis que ocupà, creant noves parròquies, fundant associacions pietoses i restablint els exercicis espirituals del clergat. Entre les associacions pietoses fundades per ell, fou digna de menció la del Catecisme de les nenes, que va merèixer un breu laudatori de Pius IX. Avançant-se als desitjos manifestats per Pius X, organitzà en el seminari d'Alcalá de Henares l'ensenyament del cant gregorià i la capella de música anomenada Isidoriana.
Amb laudable despreniment regalà a la catedral del seu arquebisbat castellà una col·lecció de casulles i 33 reliquiaris que contenen venerades relíquies. Dona una prova del que pot ésser la seva paraula el fet que a Santiago de Cuba aconseguís que la majoria de les persones de color legitimessin les seves il·lícites unions. Fou un dels presidents del tercer Congrés Nacional de Música Sagrada, celebrat a Barcelona el novembre de 1912, del qual en Nemesio Otaño fou l'alma mater, i en aquesta mateixa data el papa Pius X el creà cardenal de l'Església romana amb el títol de Santa Maria del Popolo. En aquesta condició de cardenal assistí al conclave de 1914 que elegí el papa Benet XV.
Les seves erudició i correcta i elegant dicció es revelaren no tan sols en els seus sermons i discursos, que feien de l'antic magistral d'Oviedo un orador notable i atraient, sinó que també en la nombrosa col·lecció de les seves pastorals, en les que no se sap què admirar més, si la puresa de la doctrina o la galanesa i senzillesa d'exposició.
Fou acadèmic corresponent de les reials acadèmies d'història i de les belles arts i fou condecorat amb les grans creus d'Isabel la Catòlica i del Mèrit Militar.
Bibliografia
- Enciclopèdia Espasa, Volum núm. pàg. 1009, ISBN 84-239-4515-4