Antoni Andreu
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 1280 (Gregorià)  Taüst (província de Saragossa) |
| Mort | 1320 (39/40 anys) |
| Formació | Universitat de París |
| Activitat | |
| Ocupació | filòsof, teòleg |
| Ocupador | Universitat de Lleida |
| Professors | Joan Duns Escot |
| Orde religiós | Franciscans |
Antoni Andreu, el doctor dulcifluus i Doctor dulcissimus et fundatissimus, fou un teòleg franciscà. Estudià a la Universitat de Lleida i posteriorment a la de París, on obtingué el grau de doctor en arts i en teologia, i ensenyà filosofia en el col·legi franciscà de Montsó i després al studium generale de Lleida.[1]. A París fou deixeble de Joan Duns Escot,[2] amb el pensament del qual s'identificà fins al punt que l'atribució d'alguns escrits a l'un o l'altre autor no està exempta de dificultats.[3]
Va tenir un paper cabdal en la propagació de l'escotisme arreu del món, pels seus tractats, sistemàtics i entenedors, i va tenir molta influència en ser un dels autors més copiats durant els segles xiv i xv.[4] Reivindicà la consideració de la lògica com a ciència independent, l'objecte de la qual no són els conceptes, sinó el sil·logisme, i en el seu estudi de la Logica vetus, començant per la Isagogè, manté una posició realista pel que fa als universals, que posseeixen un doble ser: l'objectiu, en tant que fonamentat en les essències pures (ante rem) i en les coses mateixes (in re), i l'intencional o subjectiu en tant que situat en la ment, i la relació entre tots dos dona lloc a la predicació, que constitueix l'essència de l'enunciació o judici lògic i el fonament del sil·logisme. Malgrat que s'han perdut els seus comentaris a la Logica nova i no és possible conèixer el desplegament de la seua doctrina sobre el sil·logisme, és notable la seua posició pel que fa a la singularitat de l'ésser (o haecceitas en la terminologia escotista), que segons ell constitueix una realitat que s'hi dona ensems amb la seua naturalesa, i així la individuació no prové, com pretén el tomisme, de la matèria quantificada, sinó de l'assumpció d'una nova forma per la qual l'ésser específicament determinat se singularitza.[5][6]
Obres
Es conserven més d'un centenar de còdex i una trentena d'obres impreses d'Antoni Andreu, entre les quals les següents:[7]
- Quaestiones super sex principia Gilberti Porretani. Venècia, 1479, i reeditat a Bolonya (1480) i a Luca (1517)
- Scriptum super logica. Sancti Albani, 1483
- Tractatus formalitatum ad mentem Scoti. Pàdua, 1475, reeditat a Venècia el 1489
- Kommentar zu Petrus Lombardus, Aristoteles, Boethius, Quaestiones de tribus principiis rerum naturalium, 1489
- Expositio in alios libros logicales. Venècia, 1480, 1509 i 1517
- Quaestiones in Isagogen Porphyrii. Venècia, 1480, reed. a Bolonya (1480) i a Luca (1517)
- In librum divisionum Boetii. Venècia, 1509, reed. el 1517
- Quaestiones in Aristotelis Metaphysica. Nàpols, 1475, reed. a Venècia (1475), Vicenza (1477) i Venècia (1481 i 1482)
Referències
- ↑ Mensa i Valls, 2016, p. 828.
- ↑ Mensa i Valls, 2016, p. 825.
- ↑ Carreras Artau, 1943, p. 466.
- ↑ Coll-Vinent et al.
- ↑ Díaz Díaz, 1980, p. 284-287.
- ↑ Cabré Duran, 2018.
- ↑ Mensa i Valls, 2016, p. 890 ss..
Bibliografia
- Bagunyà i Casanovas, Jaume «Fra Antoni Andreu, O.M., «Doctor Dulcifluus» (s. XIVe)». Criterion, 5, 18, 1929, pàg. 321-346.
- Carreras Artau, Tomàs; Joaquim Carreras Artau. Historia de la filosofía española. Madrid: Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales, 1943, vol. 2, p. 466.
- Cabré Duran, Maria. Antoni Andreu (ca. 1280-1335), comentador de la Metafísica d'Aristòtil. Una reconstrucció de la univocitat del concepte d'ésser. (Tesi doctoral) Barcelona: Departament de Filosofia. Universitat Autònoma de Barcelona, 2018.
- Coll-Vinent, Sílvia et al. «Antoni Andreu». Pensadors - Filosofia Catalana. Universitat Ramon Llull. [Consulta: 31 agost 2020].
- Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y documentos de la filosofía española. Madrid: CSIC, 1980, vol. 1, p. 284-287. ISBN 9788400047252.
- Gensler, Marek. The making of a "Doctor dulcifluus": Antonius Andreae and his position in formation of Scotism (en anglès). Barcelona: Universitat de Barcelona, 1998, p. 24. ISBN 84-95091-10-0.
- Mensa i Valls, Jaume «Antoni Andreu, mestre escotista. Balanç d'un segle d'estudis». Arxiu de Textos Catalans Antics, 31, 2016, pàg. 825–942. DOI: 10.2436/20.3000.01.56. ISSN: 2013-9535.